divendres, 21 d’agost del 2009

De AHIGE, la censura, els lobbies i la Custòdia Compartida

Fa unes setmanes vaig publicar una entrada sobre el pronunciament en favor de la Custòdia Compartida dels homes pro-feministes d’Ahige. Més tard vaig tornar a la seva pàgina web i vaig escriure un petit comentari titulat “Más vale tarde que nunca” que linkava al meu blog. En enviar-lo sortí un missatge que deia “pendent d’autorització
Ara he tornat a la web i veig que el meu comentari no ha estat publicat. Per descomptat que a la seva web tenen tot el dret de censurar el que els vingui de gust. De tota manera em crida l’atenció que censurin comentaris que no són insultants ni agresius, sinó simplements crítics; no diu gaire d’un talant que proclama “desde ese enfoque plantea un “gran diálogo y debate en los próximos meses i que “entendemos que sólo a través del diálogo y el consenso, será viable la opción que proponemos”; no sé fins a quin punt serà indicatiu d’aquest col.lectiu que es presenten a si mateixos com heterodoxos i “progres”.
Llegeixo a la seva web el to llastimós amb que es queixen d’insults rebuts i d’incomprensió per la seva postura
Antonio García se resiste a que la custodia compartida se tenga que asociar con hombres machistas, y lamenta que su defensa haya sido acaparada por “un sector extremista” (...) No solamente contra las mujeres que luchan por la igualdad (...), sino contra los hombres igualitarios, que no se han librado de insultos --“traidores, vendidos”--, amenazas y boicoteos de actos. “En otros países no pasa esto”, remacha
De tota manera, respecte d’insults, voldria escoltar la seva posició sobre les seves íntimes companyes feministes amb les que estan associats en nombroses campanyes conjuntes (i en la rebuda de subvencions). Per exemple, al EL PAÍS del 7/06/2006 es va publicar un escrit de 260 signatures [no sé si havia signataris d’Ahige] encapçalades per la Sra. Pérez del Campo, presidenta de la Federación de Asociaciones de Mujeres Separadas y Divorciadas, un dels lobbies feministes més potents de l’Estat espanyol on es deia.
“Las asociaciones de mujeres ya habían advertido que la custodia compartida iba a ser motivo de presión, de instrumentalización de los hijos y, en definitiva, un obstáculo para las mujeres en su derecho al divorcio (…) La práctica diaria muestra cómo se va desbaratando el panorama idílico con que se presentó la innovación de la custodia compartida: quienes solicitan esta modalidad de custodia son en su mayoría los agresores

La representant d’aquesta organització –gràcies als seus contactes amb el PSOE- té linia directa amb les més altes instàncies de l’Estat. Per això el 20 i 21 d’octubre del 2005 va impartir una ponència al “Servicio de Formación Continua del Consejo General del Poder Judicial” en un curs sobre “separación y divorcio” en que en el punt “4.1 Reflexiones sobre la guarda y custodia compartida” y el “4.2 La inevitable instrumentación de la ley por el agresor” instruïa als jutges de la següent manera:

La mal llamada guarda y custodia "compartida" ha sido una demanda insistentemente reclamada por determinados grupos de varones que, cobijados en pintorescas denominaciones, se han distinguido por la violencia que esgrimen hacia las mujeres (...)
La petición de custodia compartida no dejaba de ser, en la práctica judicial, una nota excepcional, que generalmente coincidía con el empleo de argumentos de presión por parte de padres violentos para conseguir que la mujer depusiera su decisión separatoria (...)
debemos añadir ahora la constancia que tenemos de que la demanda de guarda y custodia compartida está claramente abanderada por varones que ejercieron violencia durante la convivencia. (...)
ya se han producido indicios suficientemente expresivos de que algunos padres tratan de utilizar el argumento y la amenaza de la guarda y custodia compartida para satisfacer sus fines particulares dentro del proceso separatorio. Ello nos permite augurar que en no más de un año podremos presentar datos concluyentes del grave error legislativo que ha supuesto esa innovación en nuestro ordenamiento jurídico. Entre tanto, respondan del daño que con ella se ocasione quienes elaboraron y aprobaron la ley. Una ley, entre cuyos gruesos desaciertos se cuenta el de neutralizar los fundamentos de la ley integral de la Violencia de género.
Ara que els homes d’Ahige s’han passat a la Custòdia Compartida, hauran de considerar-se ells també “abanderats dels barons que han exercit la violència”? Desprès del seu silenci (còmplice?) durant aquests quatre anys d’insults, calumnies i campanyes denigratòries contra els homes que pretenien fer de pares, ¿tenen alguna cosa a dir directament a aquests grups feministes amb els qui proclamen concordança d’objectius? Des de la seva autoassumida posició de estructural culpabilitat masculina veig que la seva autocrítica ja no arriba a tant, doncs sembla que per a ells denunciar el dogmatisme i el fanatisme misàndric és incorrer en “enfrentamiento sistemático con las mujeres”:
Es evidente el retraso y la tibieza con que hemos tratado esta problemática, debido a la dificultad para encontrar soluciones concretas e igualitarias y también al rechazo que nos producen las posiciones de enfrentamiento sistemático con las mujeres

Quan Ahige proclama al seu document que
el sistema judicial y los otros organismos públicos implicados pueden apoyar el ejercicio responsable de nuestros deberes de padres y madres, o bien mantener el modelo tradicional de familia, en la que la presencia y el cuidado del padre respecto de su prole tiene un papel secundario. Creemos imprescindible que se incluya la perspectiva de género en la formación del personal de los organismos implicados”.¿Aquesta “perspectiva de género” es referirà a cursos de formació a jutges com l’esmentat més amunt? ¿No tenen res a dir?

Gràcies a les pressions del lobby del feminisme del ressentiment, la llei del “divorci express” de l’any 2005 va bloquejar la CC perquè de facto la deixava a l’arbitri del consentiment de només una de les dues parts: la mare. Aquest desequilibri ha portat molta injustícia i molt de dolor, per no entrar a parlar dels qui més han perdut: els nens i nenes. En aquella època les enqüestes (Gallup) donaven un 90% de ciutadans a favor de la CC i un 83,6% li donaven suport fins i tot sense l’acord dels pares. Un lobby és una organització que fa pressió als polítics per satisfer els seus objectius malgrat que vagin contra la majoria. Per entendre com va funcionar aquest lobby és interessant llegir aquesta nota de premsa d’Europa Press, del 20 d’abril de 2005, el dia abans que s’aprovés la llei del “divorci express”:
El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, se comprometió hoy a revisar el régimen de custodia compartida de los hijos diseñado en el proyecto de reforma de la Ley del Divorcio, que precisamente será debatido mañana en el pleno del Congreso, para su remisión al Senado.
El presidente del Gobierno hizo esta promesa durante la celebración del acto de balance de la labor del Ejecutivo en materia de igualdad, en el que además estrenó un nuevo formato al someterse, tras una intervención inicial, a un diálogo más informal con representantes de 19 organizaciones de mujeres.
Precisamente, las organizaciones hicieron notar reiteradamente al jefe del Ejecutivo su desacuerdo con la reforma del divorcio en lo que se refiere a la custodia compartida de los hijos. Representantes como la presidenta de la Federación de Mujeres Separadas y Divorciadas, Ana María Pérez del Campo, reclamaron al presidente del Gobierno que intervenga para evitar la imposición judicial de la custodia compartida cuando no hay acuerdo entre las partes. "Si no cambia esta Ley, neutralizará la Ley Integral contra la violencia de género", denunció.
Durante la intervención de Pérez del Campo, el jefe del Ejecutivo le interrumpió para afirmar "esta misma noche". "No hagas más esfuerzos, conmigo, no hace falta", dijo tras el discurso de la feminista en contra de una custodia compartida sin acuerdo de los padres.

La tasca d’aquest lobby va funcionar a la perfecció per convéncer que tot home és un maltractador en potència i que la dona només pot ser víctima, un ésser dèbil i impotent que necessita tutela especial de l’Estat. Van haver altres veus feministes que van ficar el crit al cel per aquesta visió tan ressentida, victimista, unilateral i reduccionista de les relacions home-dona. A la columna de la dreta hi ha un link a un article de la jutge feminista M. Sanahuja sobre les lleis del divorci i de violència de gènere. Tanmateix, aquestes veus no van ser escoltades i el feminisme del ressentiment se’n va sortir amb la seva campanya de denigració masculina. Com s’explicava un any més tard en un article de la revista TIEMPO el 31/07/06

La diputada de ERC Rosa María Bonàs reconoce que esta ley se rebajó de sus objetivos iniciales por la presión de los grupos feministas: “Pretendíamos abrir más la custodia de los hijos a los padres, pero nos dio pánico porque algunas feministas dijeron que lo que queríamos era favorecer a los maltratadores”.
Durant uns quants anys han fet funcionar aquesta mentida de que tot home és un possible maltractador i que si demana la custòdia compartida no ho fa perquè realment vulgui passar més temps ocupant-se dels seus fills sinó per eludir pagar la pensió o per continuar controlant a la ex a través de les criatures (les dones no ho poden fer això últim també?). Mentrestant els homes d’Ahige no només callaven davant d’aquestes infàmies, sinó que anaven colze amb colze amb aquestes organitzacions. En fi, com diu l’adagi : «pots enganyar alguns algun temps, però no pots enganyar tothom tot el temps », i els mateixos d’Ahige han acabat reconeixent l’insostenible de l’argumentació contra la CC:
comprobamos la enorme contradicción que conlleva, por un lado, defender la asunción de responsabilidades, la paternidad afectiva y cercana y la eliminación de los estereotipos sexistas y, por el otro, emitir el mensaje a los hombres de que, en caso de separación, van a ser considerados únicamente padres proveedores y será la madre la que asuma la responsabilidad de la crianza. Esto no hace más que consolidar los roles tradicionales de género.”
Com deia a l’altre post meu, benvinguts al club, més val tard que mai. Tinc una certa curiositat per veure cap on evolucionarà aquesta organització, perquè malgrat les meves crítiques pel seu dogmatisme acrític (per molt que es presentin com crítics, tolerants etc –ja he parlat de la seva censura), en ells he llegit alguns plantejaments interessants. A veure si algun dia són capaços de parlar clarament de la Sindrome d’Alienació Parental (SAP) i de les violacions dels Drets Humans de la infància, o de si continuarant aferrant-se al negacionisme fanatitzat del que van fer gala quan va sortir la 1ª sentència a Espanya sobre la SAP, el “cas de Manresa”. Per cert, l’altre dia vaig llegir això a internet. La font no la tinc contrastada, però sembla verosímil
Apreciado Juan Manuel:
Soy Jesús, el "padre de Manresa", y durante 3.5 años me encontré con una situación absolútamente insostenible de no poder ver a mi hija porque mi ex-mujer no me dejaba verla (lo tengo en sentencia ratificado por la audiencia provinciald e Barcelona)...; ¿sabes cómo se resolvió el tema?: me dieron la guarda y custodia a mí, mi ex no vió a mi hija durante 10 meses y finalmente, tras un periodo de unos 4-6 meses (no recuerdo ahora) de visitas de fines de semana (cada 15 días) de mi ex-mujer a nuestra hija, pudimos llegar a un acuerdo amistoso -increíble, pero fue así- de guarda y custodia compartida, que todavía mantenemos de lo más satisdfactorio para todos, y principalmente para nuestra hija, que está encantada con ese acuerdo. Dado lo antgedicho, dame la dirección de correo de esas tales "feministas", que tal vez les pueda decir cuatro verdades, aunque aún así, no hay peor ciego que el que no quiere ver.
Un abrazo.
Jesús

Potser aquest pare tindrà també la paciència explicar també quatre veritats a aquests “homes nous i dialogants” de ahige que, quan va sortir la sentència que protegia a la seva nena d’un greu maltracte, van ficar el crit al cel (simplement van “retallar i enganxar” el que van dir les feministes fanàtiques) donant per suposat que es tractava d’un masclista i un maltractador.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Necessitem un Moviment d’Homes?

Extret de Pelle Billing

Deixant de banda la nostra opinió personal sobre qüestions de gènere, drets de la dona i drets de l'homes, la veritat innegable és que el feminisme és un moviment consolidat, mentre que no s'ha establert cap moviment equivalent que defensi els drets dels homes
Si creu, com jo, que els rols de gènere masculí i femení estan més o menys igualment constrenyits, llavors semblaria inevitable fer campanya a favor d'un moviment de masculinisme, per a atorgar a l'alliberament dels homes el mateix status polític que a l'alliberament de la dona. És això el què estic defensant?
Sí i no. És evident que cal enfocar més acuradament la situació dels homes i el rol de gènere masculí que actualment tenim, tanmateix, necessitem assegurar-nos que aquestes qüestions s'enfoquin de la manera més constructiva possible - i sense convertir les ganes de reformes pragmàtiques en una ideologia o una religió.
Abans d'endinsar-nos en la complexa qüestió de com ficar en l'agenda política els afers dels homes, donem una ullada als grups masculins, institucions i sistemes de suport que definitivament necessitem crear, o augmentar dràsticament en nombre:

Grups d'homes

* Per a que els homes accedeixin a les seves veritables veus, sense cap dona al voltant per a impressionar-la
* Parlar de paternitat
* Per a que els homes expressin el seu dolor, això inclou tant el dolor personal com el dolor col·lectiu al voltant del rol de gènere masculí
* Per a explorar el què significa ser un home en un món postmodern
* Parlar de com centrar-se en la pròpia carrera mentre encara se és pare i marit

Grups masculins de suport

* Per a víctimes de violència domèstica
* Per a supervivents d'abusos sexuals
* Per a ex-presos. Ja que la societat és incapaç de disminuir la criminalitat, el mínim que podem fer és oferir grups de suport per als que estan buscant un nou començament.

Refugis d'homes

* Per al 70-80% d'indigents que són homes
* Per a víctimes masculines de la violència domèstica, que actualment són refusats als refugis de dones

La psicologia d'homes

* Necessitem enfocaments terapèutiques diferents per a homes? És parlant sobre les pròpies emocions la millor manera que els homes es desenvolupin psicològicament?
* La investigació psicològica específica de gènere beneficiaria ambdos sexes

Lligams masculins

* La investigació mostra que els homes tenen menys amics de confiança que dones
* És important reintroduir camaraderia entre homes, i superar homofòbia. Què té de dolent que un home consoli un altre home que ha perdut la seva muller, nen o amic?
* Desenvolupar una amistat masculina que signifiqui alguna cosa més que únicament fer o mirar l'esport junts.

Pel que fa a mi, introduir aquests recursos per als homes no té gaire a veure amb la política, i la seva existència no dependrà de subvencions governamentals. També em costa trobar arguments contra la creació o expansió d'aquests recursos, del moment que s'adrecen a preocupacions genuïnes i urgents entre els homes.

Masculinisme contra l'Alliberament de Gènere

Però què hi ha sobre la present dimensió política dels drets d'homes? Quin és el millor camí per tirar endavant?

Un moviment masculinista pot ser necessari com a mesura provisional, per posar les qüestions dels homes en l'agenda política, i per alçar consciència pública al voltant de les qüestions dels homes. De moment, la majoria de les persones probablement creuen que no hi ha cap problema real amb el rol de gènere masculí, i que els homes no són res més que el sexe privilegiat.

El risc molt real d'establir un moviment de masculinisme és que prou fàcilment podria polaritzar-se i tornar-se intolerant tal com ho ha fet el feminisme. Creant una guerra entre un moviment feminista cada vegada més insalubre, i un moviment masculinista que s'expandeixi i que es polaritzi ràpidament no servirà a ningú.

Tanmateix, necessitem projectar com el rol de gènere masculí fa mal als homes, i com el feminisme afegeix "insult a la ferida" fent que els homes es sentin culpables per problemes generats per la humanitat, no únicament pels homes. Intentar prescindir d'aquest pas, i evitar encarar-se amb aquestes qüestions masculines, a la llarga portarà un retrocés.

Hi ha de vegades una tendència, tant entre homes i dones, de defensar un via per a homes que exclusivament accentua que els homes necessiten evolucionar més, actuar més, etcètera. Tan important com és per als homes continuar desenvolupant-se i demanar més de si mateixos, això no es pot fer a expenses de la societat que s'enfronta amb els problemes masculins que han existit durant milers d'anys, ademés dels que últimament han estat afegits pel feminisme. Als homes no se'ls pot negar aquest procés, tot i que necessitem mantenir el procés net i evitar denigrar les dones

El treball inicial de posar les qüestions dels homes en l'agenda política pot implicar un moviment masculinista, però sóc un ferm creient que l'objectiu final cal que sigui un moviment d'alliberació de gènere que descrigui totes les qüestions de gènere acuradament i no atorgui privilegis al dolor i les experiències de cap gènere. Un moviment així s'equilibrarà internament i resistirá convertir-se en una ideologia.

Traduït de Pelle Billing

dissabte, 1 d’agost del 2009