dimecres, 7 de març del 2012

IV Congreso SAP y Custodia Compartida en Valencia


Me han invitado como ponente al IV Congreso Internacional de SAP y Custodia Compartida. Curioso, el mundo de Internet, ya  que la relación que tengo con los ponentes y organizadores ha sido por este medio, donde ellos también me han conocido por haber colgado en la red mis escritos de crítica al negacionismo pseudocientífico de esa forma de maltrato infantil. Ahora podré conocerlos en persona.
Recuerdo haber leído por internet, en congresos anteriores, unos panfletos donde representates del feminismo fanatizado lanzaban a los asistentes críticas ad hominem (esto es, no basadas en lo que dicen sino en quien lo dice). No sé si esta vez también habrán publicado el panfleto, me da la impresión que los negacionistas más fanáticos van de capa caída. De hecho, me pica en el ego que no me incluyan en esa lista donde figuraban autores como Aguilar o Bronchal. Ya sé que ellos son investigadores rigurosos y yo no soy más que un analista de textos, algo parecido a lo que hace la Asociación Española de Neuropsiquiatría, que en lugar de dedicarse a la investigación empírica se centran en la deconstrucción postmodernista de textos, es decir, se meten en el terreno de la filosofía, y además lo hacen mal, de ahí mi crítica.
Con esto del ego y mi vanidad por no salir en la lista negra donde figuran estos autores, me entra la tentación de seguir el ejemplo de mi admirado compositor Bela Bartok. Cuando los nazis organizaron la exposición Entartete Kunst (“arte degenerado”), éste les envió una carta de protesta porqué a él no lo habían incluido en la lista. Le escribió a Goebbels diciéndole “En este caso mi música también es decadente y proclamo que soy un judío voluntario”, consideraba un honor que los nazis le etiquetaran como músico degenerado.
En fin, si los fanáticos rebuscan en mi vida privada, seguro que algo encontrarán (además de multas de tráfico) para poderme equiparar a los investigadores punteros del SAP, algún pecado mío tendrán para airear. Pasar de ser un discreto bloguero y escritor a figurar en su lista infamante alimentaría mi ego público. Me temo que no llegaré a tanto. Para “enemigo del pueblo” ya tienen al juez Serrano y a gente mucho más válida, además, con el recorte de las subvenciones dudo que ahora les quede energía para meterse con alguien de mi insignificancia. Una cura de humildad para mi ego y su sed de fama.

dijous, 1 de març del 2012

Un altre fragment de la meva novel•la. Del fanatisme.

L'últim dia vaig publicar un tros de la novel·la amb motiu de la mort de Fraga. En rellegir aquell capítol “La defensa dels valors occidentals contra totes les amenaces”, la continuació del qual ara reprodueixo a sota, em va fer pensar amb la qüestió del fanatisme. Continuo parlant del tema de la tortura ficant dades reals del què va ser l’Escola de les Amèriques. M’invento el personatge del Comandante Pindado en aquella escola de torturadors i, inspirat per la excel·lent obra d’Antonio Escohotado, faig que apareixi un personatge històric: H. J. Anslinguer, un dels grans inquisidors fanàtics del s. XX. Al rellegir aquest capítol d’Anslinguer m’ha fet pensar amb un paral·lelisme amb qui considero el gran inquisidor de l’Espanya contemporània, el Dr. Lorente Acosta, antic delegat del govern per a la violència de gènere. De la mateixa manera que l’alcoholitzat Anslinguer va reeixir amb els seus arguments delirants contra la droga (la “inquisició farmacràtica”, en paraules d’Escohotado), els arguments misàndrics fanatitzats del Dr. Lorente contra els homes i el masculí també han tingut el seu èxit.
Els companys de promoció de Riobaldo i Diodoro a Astúries els havia tocat aprendre ràpid quina era la seva missió, mentre que els nostres protagonistes encara romanien prou descol·locats per les novetats de la patrulla. S’havien quedat una estona més espiant els hippies. Van observar que aquestos, en comptes de fumar tabac americà de paquet com feien habitualment els estrangers, que tots eren rics, el tabac el cargolaven, com els pobres. A més a més, amb el tabac hi barrejaven el que amb la distància els semblà una herbeta verda triturada. Curiosament, només fumaven un únic cigarret el qual se l’anaven passant d’un a l’altre i llavors es quedaven riallers, relaxats, lànguids. La parella de guàrdies civils no entenia aquests estranys rituals.

Precisament el Comandante Pindado, que havia abandonat la direcció de l’acadèmia de la Guàrdia Civil per travessar l’oceà i realitzar uns cursets de formació a l’Escola de les Amèriques, en aquell moment estava rebent una conferència sobre drogues, en concret sobre el perillós potencial de la marihuana, tremenda amenaça als nostres valors occidentals i a l’estabilitat planetària.

Quan al Comandante Pindado li van comunicar que aniria a l’Escola de les Amèriques, situada a Fort Gülick, zona del Canal de Panamà, per a rebre l’entrenament que l’exèrcit dels Estats Units impartia en castellà als militars de tota Amèrica Llatina per formar-los en la seva missió de defensa contra el comunisme, torçà la boca amb mitja rialla. Què ens han d’ensenyar els ianquis a nosaltres, si hem estat els primers al món en vèncer el marxisme al camp de batalla ja fa més de vint anys?. De tota manera, una vegada a l’Escola s’adonà que aquells americans eren una gent força organitzada i competent a l’hora d’ensenyar. Només el manual per interrogar els sospitosos, per exemple, tenia més de 145 pàgines, amb tota mena de tècniques psicològiques per “doblegar” el detingut. Dosificar el dolor amb la intensitat necessària per aconseguir l’objectiu proposat. “Com són de prolixos, aquesta gent”, reflexionava el Comandante Pindado mentre pensava amb els mètodes expeditius que usava el sergent Hidalgo, massa poc subtil per als refinats procediments dels gringos. Tècniques ben pensades i eficients, com totes les invencions americanes, que deixaven enrere el meritori estadi d’artesania representat pel caparrojos i els seus col·legues a Espanya. El Comandante, home cabal malgrat el seu orgull d’espanyol victoriós, havia de reconèixer que aquestos americans sabien fer les coses ben fetes. La millor mostra han estat els seus col·legues militars d’escola quan tornaren a Xile, el Salvador, etc. Només els de Nicaragua van fallar.

Ara bé, la classe d’aquell dia, “L’amenaça de la droga”, ja li semblava una extravagància típica dels ianquis. Dels Estats Units havia arribat en persona ni més ni menys que H. J. Anslinger, el tsar de la lluita contra la droga, per impartir una conferència sobre els nous desafiaments a la seguretat i als nostres valors, centrant-se amb la terrible marihuana, com a reconegut expert que era. Al 1937, mentre Espanya guanyava els seu futur batint-se al front contra el comunisme, el coratjós Anslinger també perfilava un nou futur per a la humanitat en aconseguir per al seu país, en contra dels pusil·lànimes informes mèdics que ho desaconsellaven, la primera prohibició al món de la marihuana. Convencé els legisladors reticents relacionant-la amb immigrants mexicans degenerats que perpetraven tota mena de crims horrorosos, i per la irreprimible inclinació a la violència i a les orgies sexuals que suscitava. La lluita contra aquesta “substància diabòlica” no havia acabat, com havia assegurat feia poc al Congrés, calia redoblar els esforços per combatre aquest “assassí de la joventut”, ara per raons oposades a les de l’any 37, ja que els usuaris de la marihuana “es tornen malaltissament pacifistes” i “propensos a picar l’esquer del comunisme…”, en un moment que la nació necessitava dels seus joves per enviar-los a la guerra del Vietnam. El Comandante Pindado sacsava el cap. Aquests americans!: grenyuts, maricons, pacifistes, drogoaddictes… a la victoriosa Espanya de Franco no tenim aquests problemes.
Riobaldo i Diodoro finalment abandonaren Cala Maria per retornar a la caserna i informar el sergent de les novetats hagudes en la ronda, -no de totes, però.
Enric Carbó. "Els emprenedors" Ed. Montflorit 2004. pgs 47-50